Blankets (2003)

Blankets no és la història d’amor adolescent que un podria esperar, el tema "religió" pot fer que costi seguir la trama, per exemple, però sens dubte es tracta d’una història que arriba. Els lectors de la meva generació, en certa manera, ens podem sentir identificats amb el personatge. L'educació religiosa que rep Craig Thompson, el protagonista, és bastant radical, però de petits ens van educar amb intencionalitats i temors semblants, i a mesura que vam créixer se’ns van plantejar els mateixos dubtes. Thompson obté respostes insatisfactòries a les preguntes que planteja. En el transcurs de la història, estima i s’obsessiona, i té un desengany o, més ben dit, un desencís, tant de l’amor com de la religió. En aquest sentit, es pot relacionar la conversa telefònica entre Craig i Raina, ja cap al final, amb el mite de la caverna de Plató. Està enganyat i quan surt a fora; s'adona que res del que es pensava és real; hi ha un món totalment diferent a l'exterior.

Quan Craig Thompson explica coses de la infantesa ho fa amb molta delicadesa, les escenes amb el germà sobre el llit en són un bon exemple, tot i que succeeixen coses que no són fàcils de digerir, com quan es fan pipí l'un a sobre l'altre. El dibuix és una genialitat absoluta. Imatges com l'autocar quan van de campaments religiosos; el llit transformat en vaixell; la sensació del pare de Raina quan descobreix que la seva filla s'ha fet gran, la representació de les mans... Demostren un domini del dibuix i de la narrativa brutals.

La manera de dir t'estimo de Raina, l’amor d’en Thompson, és més freda, distant, ho escriu fins i tot amb lletra de màquina, igual com transcriu els seus poemes. La neu és un element constant en l’obra i la història d’amor s’acaba quan la neu es fon. Però realment es tracta d’una història d'amor juvenil? La religió, per exemple, té molt pes. Podríem considerar que és la transformació d'algú d'adolescent a gran, el traspàs a la maduresa. Finalment, l’obra acaba molt abruptament i, fins i tot, un diria que no té final o, com a mínim, no un final tradicional. Tot depèn dels ulls amb què es miri. Potser l’obra no acaba exactament amb un final, sinó amb l’inici de quelcom diferent. El món ha fet un altre gir i la vida segueix, no cantaven els Magnetic Fields una cosa semblant?