La mestra és un capità (2016)

En el transcurs del simposi d’editors que vam assistir a la universitat, ara ja fa més d’un mes, un dels llibres que se’ns va recomanar va ser La mestra és un capità, una obra, escrita per Antonio Ferrara i il·lustrada per Anna Laura Cantone, que m’ha despertat sentiments molt contradictoris.

Es tracta d’un relat sobre les vicissituds de ser mestra, escrit en primera persona, que tant es pot considerar valent com covard. La història comença bé, comença fort, fins i tot diria que comença bastant políticament incorrecte, amb la mestra protagonista en un moment de baixó total. Desfogant-se, sense esma, maleint a tots els seus alumnes i titllant-los de dimonis. Sens dubte és un inici potent, sobretot pel que té d’incorrecte; veiem en un llibre a una mestra com mai ens l’han ensenyada. Humana, sí, però també indecorosa i hostil. Sembla, en definitiva, una mala mestra.

La resta del llibre, en canvi, sense deixar de banda del tot el toc humorístic i incorrecte del començament, es dedica a justificar aquest principi i a enaltir la tasca de la protagonista. De manera que, el que semblava que anava a ser una dessacralització de la figura de la mestra, fa un gir i es torna en tot el contrari, en una mitificació d’aquesta mateixa figura, en una exaltació total de les mestres i, per extensió, de les dones treballadores.

Entenc la jugada i, fins i tot, hi ha una part de mi que la compra, però també m’han quedat les ganes de llegir un conte on realment veiés a una mestra fer tot el que no es pot fer, una mestra sense paciència ni recursos, tant tràgica com còmica, que es veiés sempre superada per la situació, rondinaire i mal educada fins al final. Aquest seria un llibre més valent, o no, i menys dòcil, segurament. Al llarg de la nostra trajectòria acadèmica, tots, en algun moment, ens hem trobat amb algun mestre que exercitava la seva professió de manera inapropiada, trobar un conte que ridiculitzés còmicament aquests comportaments seria, probablement, alliberador pels infants, però la sensació que rebo, finalment, és que aquest llibre no ha estat pensat perquè el llegeixin nens, sinó mestres.